dijous, 5 de setembre del 2013

La moto que se resiste a la globalización y casi lo consigue

Los últimos años han traído fuertes cambios en nuestra manera de hacer y de relacionarnos con nuestro entorno.
No hace falta que me extienda en detallar los “hechos y personajes” que han favorecido esta evolución acelerada porque es sabido y sufrido por todos. A muchos nos ha tocado esforzarnos  en aprender nuevos programas informáticos que se hacen obsoletos al poco de conseguir dominarlos y que hemos tenido que pasar de la mesa de dibujo de 3 metros a la sustitución consecutiva de ordenadores cada vez más potentes porque el nuevo programa exige mayor memoria, o un procesador más rápido. Pero a todos los que nos sigue gustando la línea de los coches y motos de los años 40, para nosotros existe una moto que se ha resistido a todos estos cambios.
Una particularidad del régimen de la Unión Soviética fue permitir que la producción de su parque móvil quedara sin apenas cambios tecnológicos y gracias a esto podemos disfrutar hoy, de unas motos construidas bajo criterios de tiempos pasados, aunque por poco tiempo, ya que al final también ellas sucumben a las prestaciones de mejor nivel, ya sea por exigencias del mercado global o por las homologaciones extranjeras.
Para los que apreciamos las líneas “retro” aun nos podemos dar la satisfacción de estrenar una moto para disfrutar del viaje sin prisas, sin promedios de perfil alto ni aceleraciones de vértigo.
No deja de sorprenderme que, siendo como es el nuestro, un país de sol y clima agradable no tenga más aficionados al sidecar. Si que tenemos una gran afición a la moto tanto moderna como clásica, sin embargo la afición al “side” queda en desproporción.
Circulando con mi Ural, aprecio la admiración que esta moto causa a un sin fin de sujetos que te hacen participe de su agrado; sin embargo pocos, muy pocos son los que se deciden por comprarse uno.
No resulta extraño que circulando por autopista se te alinee un coche durante unos segundos para hacerte una foto o que una vez te hayan adelantado, se giren los pasajeros haciéndote señales de aprobación o que te pare la Guardia Civil para hacerte una foto para sus archivos.
En una de las concentraciones a las que acostumbramos a participar, oí de alguien decir la frase:
“Es la moto que gusta a todos pero pocos están dispuestos a tener”
Nada más acertado a juzgar por el reducido número de propietarios que las disfrutamos.
Hay a quien no se le ha escapado este detalle y ha hecho de tal ilusión un negocio ofreciendo un “tour” por nuestra capital emblemática a la vez que se deshacen en explicaciones de tal edificio o monumento u otro singular emplazamiento Barcelonés.
Otros las ofrecen para bodas o sesiones de fotos o simplemente para pasear a quien esté dispuesto a pagar unos euros.
No hace mucho, conocí a una chica de origen Ruso, que vivía en mi ciudad y al verme en la moto me dijo que su abuelo tenía una igual y que su madre tenía dos, de esta manera mientras le reparaban una, podía utilizar la otra.
Son motos que, podrán gustarte o no pero lo que no van a hacer, es dejarte indiferente.
 A mi mujer, que no le entusiasman las motos, cuando tiene la oportunidad le gusta darse un paseo ella sola.
Por mi parte, lo que más me gusta es poder hace un viaje con toda la familia, mi mujer y yo en la moto y nuestras dos hijas en el sidecar.
Si tenéis la oportunidad no dudéis en descubrir el placer del sidecar y  si os encontráis en una concentración de motos Ural, preguntad por Carlos Pérez, alias Carlitos, conoceréis a la persona más emblemática de nuestro grupo.


Artur Lladó

dimarts, 3 de setembre del 2013

Problemas con el ancendido

La última reparación que he tenido que hacer a mi Ural ha sido resolver un problema con el encendido electrónico.
Por lo que he oído, el mío no ha sido un caso aislado ya que, parece ser  que es una avería común.
Mi moto es el modelo del 2006 y lleva de serie, un encendido electrónico “V” con el rotor fabricado en dos partes, una cilíndrica y mecanizada i la otra en chapa estampada con dos escotes para el contacto magnético.
Para fijar ambas partes lo hacen mediante un proceso de prensado.
Con el tiempo y funcionando normalmente, esta unión puede perder eficacia permitiendo que ambas piezas puedan deslizarse una girando una sobre la otra, provocando una importante variación en el punto del encendido.
En mi caso, las señales que empezó a dar fueron un poco confusas ya que los carburadores hacían “estornudos” y el motor tiraba poco.
Con esto, parecía que la mezcla de gasolina fuera pobre, sin embargo, los carburadores estaban bien, por lo que decidí revisar el encendido.
Una vez retirada la tapa soporte del interruptor magnético y al tocar el rotor, enseguida me di cuenta de cuál era el problema.
Después de haber retirado el rotor del extremo del árbol de levas, empecé a pensar que valía la pena repararlo ya que, haciéndome un pequeño útil, podía situar en su posición los escotes en relación a los dos planos del eje de levas y acto seguido, con un golpe certero, volver a fijar ambas piezas.
Así pues, una vez montadas todas las partes, la moto volvió a funcionar bien.

diumenge, 1 de setembre del 2013

LES MILLORS COSES, LES APRENS DEL TEU PARE


Ara que ho penso, això de reparar motos em ve de quan tenia uns 14 anys i el meu pare es va animar i va comprar una Sanglas de 500cm3 per reconstruir.
Tenia el cuquet per les motos una mica adormit, després de més de vint anys d`haver aparcat la seva Alcion de 125cm3, fins que vaig començar a preparar el terreny per aconseguir la meva “74cm3” que és el que es podia conduir a patir dels 16 anys d’ edat, en aquella època.
Així, doncs, tot va ser quan vaig començar a parlar de com podia aconseguir la meva moto, que el meu pare també va començar a fer passos per retrobar-se amb la seva antiga afició.
L’un i l’altre, varem començar a compartir una afició que dura fins ara, doncs si bé la mort ens pren la presència dels familiars i amics, no ho fa de l’afecte, i el record segueix viu mentre seguim fent allò que tant ens va fer gaudir d’ estones de grans emocions.
A la Sanglas 500 li va seguir una Rovena amb un sidecar de Vespa i després una Guzzi 65 i un altre Guzzi, la 110 i després una Lube Ren i una Isso scooter i .....
Amb el temps hi ha motos que s’han quedat i d’altres que no, com tantes coses en la vida de les persones, però el que compta són les emocions viscudes.
Amb el temps vàrem anar comprant eines i màquines fins acabar tenint un taller en el que podíem fer tot allò que calia per tornar a fer funcionar velles màquines que havien caigut en el desús.
Tot això va començar cap allà a l’any 74, a les hores no hi havia Internet, i els ordinadors era cosa de la NASA, si necessitàvem aconseguir recanvis havíem de resseguir els mercats temàtics que un cop l’any s’organitzaven en un municipi o en un altre ja fos en territori nacional o fora de les nostres fronteres.
Quan s’acostava una fira important, m’agradava molt sentir-li una expressió que deia “Anirem carregats amb bala” referint-se a que duria la cartera plena per si sortia una ocasió que valgués la pena de firar-se.
Ara amb la xarxa, trobar recanvis és mes fàcil y no cal haver de tenir els diners a punt quan es faci la fira, si no que pots anar comprant els recanvis a mida que et fan falta.
De tota manera, hi ha un esdeveniment que no me’l puc deixar perdre, és un cop a l’any i es fa a un poblet de Girona. Aquell dia tota l’afició aprofita per treure les seves velles glòries i repetir el ritual de l’any  passat, es tracta de la llotja de Sils, possiblement el mercat més important del sector  fa ja  més de 30 anys i que procuro no deixar-me’l perdre cap cop. Si teniu ocasió, fer-hi una visita, ni que no sigueu “moto ferits” veureu que val la pena; amb el meu pare, no en deixàvem escapar ni  una edició.


Artur Lladó

diumenge, 30 de juny del 2013

Ural Tourist de luxe


Recordo, sent  jovenet, que el meu tiet li explicava al meu pare, que hi havien unes motos a Rússia, que herent com les BMW de l’exèrcit alemany, amb sidecar i amb tracció a la roda del “side” i que a Rússia hi feien de tot, arrossegar-hi remolcs, llaurar la terra i fins i tot, podien circular per les carreteres russes, plenes de fang i neu.
Aquestes motos son les Ural.
Desprès d’haver-me comprat la Honda, tenint una família, vaig començar a tenir desitjos de poder compartir la moto amb les nenes i la meva dona a l’hora. La solució passava pel sidecar i a les hores, em va venir al cap les converses dels germans Lladó i les motos Urals, així que desprès de comentar-li a la Montse, de seguida li va semblar prou bona idea, sempre i quan, m’afanyes doncs les nenes no serien petites durant gaire temps.
Al cap de poc, va arribar el dia de anar a recollir-la a Lligallo del roig, un barri de Camarles.
Varem decidir d’arribar a bona hora del matí, així, les nenes podrien anar a banyar-se a la platja de la Marquesa, mentre jo intentava fer-me a la idea de com conduir la nova moto.
El dia va anar passant i va arribar l’hora de marxar cap a casa. Teníem pel davant un trajecte d’uns 180Km. I cap mena d’experiència de conduir un vehicle asimètric com aquell.
Durant la tornada, m’ho vaig agafar be, sense presses, de fet quasi tot va ser per autopista, terreny fàcil.
Fins que de sobte, el motor es va parar.
El meu total desconeixement d’aquella tecnologia, per una part, obsoleta però a la vegada encantadora, em va fer pagar la novetat d’haver de fer us del dipòsit de mà, que deu esser per això que tel donen.
Sort en vaig tenir de l’assistència de la Montse, fent els viatge d’anada i tornada fins el sortidor de gasolina.
Segons constava en un certificat que ens va donar la Ursula, dona d’en Guenter i els importadors de les Urals per Espanya, al sidecar, tan hi podia portar una plaça d’adult, com dues d’infantils, el que no estava tan clar era com.
La primer solució que se’m va acudir, va ser adaptar un seient  amb cinturo de seguretat, al porta paquets, fent-hi la segona plaça al sidecar.
El temps passa i la canalla creix a tota velocitat, així que vaig haver de tornar a tirar d’enginy per guanyar espai, doncs la Núria, ja ni hi cabia a aquell porta equipatges.
Amb totes aquestes trifurques, varem anar fent cap a totes les concentracions d’Urals i Uralistes que podíem i així ens varem guanyar el mot “Arturo las niñas” i els comentaris de:
“Eso si que es una família, los cuatro en la moto”.

Totes les coses tenen data de caducitat i al sidecar familiar li va arribar l’hora del comiat, quan l’Anna va complir els 12 anys, va deixar de ser considerar com a “infantil” i ja no varem poder circular com a les hores, amb tota la família. Aquesta circumstància, va fer que em planteges un nou projecte, comprar un altre moto amb sidecar per que la família seguis gaudint d’una manera similar, així que buscant i buscant trobo una Jawa 360 amb sidecar Velorex, un conjunt estèticament encantador  per lo “retro” de les seves línies però,  aquesta és un altre historia per explicar en un altre moment. 














 Artur Lladó

divendres, 28 de juny del 2013

Moto Guzzi 65


Per motius de feina, el meu pare va passar una temporada anant i venint d’un poble de Logroño.
De tant en quan, aprofitava per baixar alguna moto vella. En un d’aquests viatges va baixar una Guzzi 65, alies el llagostí.
Aquestes motos les comprava en un desballestament de la zona en el que li varen assegurar que la moto funcionava.
En aquella època, deurien corre els finals dels anys 70 , encara no s'havia inventat l’expressió de “la tarifa plana” però els propietaris d’aquell desballestament ja en feien us, totes les motos de la mateixa talla, a 1000pts. la peça. 

A mi, que em va tocar muntar-la, no em va convèncer gaire l’afirmació del qui la venia, ja se sap que per vendre de vegades es diu el que calgui. Així que, un cop reunides totes les peces sortides del maleter del SEAT 1500, la motoreta es va engegar a la primera. Tot i això la pobre, acusava una vida de treball intensiu i calia fer una intervenció a fons per que tornes a ser una moto ben plantada. Així doncs, el meu pare no va trigar en posar-se a reconstruir la moto i a hores d’ara encara funciona perfecta ment.
Trobo interessant, d’aquestes motos, que quan van aparèixer al mercat, ho varen fer desprès de la segona guerra mundial, en una Itàlia esgotada per un enfrontament vèlic.
Els projectistes de la Guzzi, es varen plantejar fer una moto adaptada a la mala situació econòmica que estava passant el seu país, havia de ser una moto senzilla i econòmica de mantenir i a la vegada havia de ser capaç de circular per a unes carreteres malmeses per la guerra i adaptar-se a una escassetat de matèries primeres. Les rodes grans, responien a la necessitat de poder circular per males carreteres i camins, però també, coincidien en mides amb els pneumàtics de les bicicletes que hi havien al país. Un motor petit, senzill però robust per funcionar durant molt temps amb un manteniment mínim i una despesa molt continguda.
Una caixa de canvis sense selector, amb una maneta al costat del dipòsit per seleccionar les seves úniques tres marxes. Un sistema de suspensió de paral·lelogram deformable, al davant i amb element elàstic al darrera que li dona un moviment inconfusible.
Tot prou modest, però eficaç per una època de postguerra.

Artur Lladó

dilluns, 24 de juny del 2013

Un cargol fora de lloc




Una de les màquines senzilles, és el cargol. Es tracta d’un cas particular del pla inclinat, en el que, aquest, és enrotllat al voltant d’un cilindre.
Sense  l’invent  del cargol, no em sé imaginar com haguessin estat les màquines que ens fan la vida mes còmoda.
Els cargols, s’han aplicat, principalment per fixar peces entre si, però, us podeu imaginar què pot arribar a fer un cargol deseixit i mogut, només per la casuística?
Doncs jo, us haig de reconèixer que no vaig ser capaç d’imaginar-m’ho fins que no he tingut una motocicleta Ural.
Feia uns tres anys, que gaudia d’una moto amb sidecar, en el que hi passejàvem tota  la família. Tot anava tot lo bé que pot  anar, fins que un dia en el que participàvem en una concentració, el motor de la moto es va parar sense donar cap senyal previ.
Estranyat, miro els indicadors i trobo el testimoni de manca de càrrega de bateria a mitja potència. Aquesta senyal, la dóna quan pares el motor  pel botó vermell d’emergència o “Kill”. Només se m’acut, de polsar-lo i tornar-lo a deixar  en la posició normal. Tot torna a la normalitat, premo el botó del motor d’arrencada i seguim circulant.
Diuen que no dura gaire l’alegria a casa del pobre. En poc tros, es torna a parar el motor.
Mosca! Penso jo, repeteixo l’operació i torna a funcionar.
Les nenes, que viatjaven al “side” em miren amb cara de desconfiança i la Montse pregunta:
-Què li passa?
No responc, tornem a circular.
El pitjor de tenir una avaria, és que la tinguis durant una concentració, doncs el companyerisme es desferma a tots els participants a l’hora i, sense que te n’adonis , tens un núvol de voluntaris posant les mans per tot arreu, amb el que és impossible deduir que li està passant a la moto.
Així que, no cal amoïnar-se, només carregar la moto al remolc i cap a casa falta gent!
Mentre que la gent acabava de fer el recorregut, nosaltres varem aprofitar per refrescar-nos prenent un bany a un llac que hi havia a prop i varem llogar un patí per que juguessin les nenes.
Un cop al garatge, vaig començar a buscar el motiu de l’avaria i, per mes voltes que hi donés i per més peces que canviava, al final, tard o aviat, tornava a fallar.
Així varen passar tres anys, al final em vaig acostumar a fer servir la moto només en trajectes curts, doncs l’ombra de la fallada elèctrica estava sempre present.
Vaig consultar tant als ”experts en mecànica” com a soferts usuaris de la marca però ningú va saber donar-me raó del problema.
Per part meva, no deixava caure la tovallola i insistia buscant i buscant quin podria ser el motiu de tan capritxós comportament sense regla aparent , fins que, un dia en el que havia desmuntat la “pinya” del puny de la dreta i tot i accionant l’interruptor vermell, repetidament per veure si li provava la fallada, veig a caure un viset menut. Tombo la pinya per veure a on li faltava un vis i per sorpresa meva, hi eren tots!!!
De cop ho vaig entendre. Al muntar la pinya, a fabrica, els hi va caure un vis que es va amagar a dintre de l’interruptor. Segons la vibració el mogués, feia contacte amb massa i es parava el motor o si es quedava en un racó, la moto funcionava la mar de bé.
La satisfacció  que vaig tenir al  descobrir el problema, va ser inversament proporcional als 3 anys d’angoixa pel dubte de si tornaria a fallar o, aquest cop, encara no.

Tot per un cargol fora de lloc.


 Artur Lladó