Recordo, sent jovenet, que el meu tiet li explicava al meu pare, que hi havien unes motos a Rússia, que herent com les BMW de l’exèrcit alemany, amb sidecar i amb tracció a la roda del “side” i que a Rússia hi feien de tot, arrossegar-hi remolcs, llaurar la terra i fins i tot, podien circular per les carreteres russes, plenes de fang i neu.
Aquestes motos
son les Ural.
Desprès d’haver-me
comprat la Honda, tenint una família, vaig començar a tenir desitjos de poder
compartir la moto amb les nenes i la meva dona a l’hora. La solució passava pel
sidecar i a les hores, em va venir al cap les converses dels germans Lladó i
les motos Urals, així que desprès de comentar-li a la Montse, de seguida li va
semblar prou bona idea, sempre i quan, m’afanyes doncs les nenes no serien
petites durant gaire temps.
Al cap de poc, va
arribar el dia de anar a recollir-la a Lligallo del roig, un barri de Camarles.
Varem decidir
d’arribar a bona hora del matí, així, les nenes podrien anar a banyar-se a la
platja de la Marquesa, mentre jo intentava fer-me a la idea de com conduir la
nova moto.
El dia va anar
passant i va arribar l’hora de marxar cap a casa. Teníem pel davant un trajecte
d’uns 180Km. I cap mena d’experiència de conduir un vehicle asimètric com
aquell.
Durant la
tornada, m’ho vaig agafar be, sense presses, de fet quasi tot va ser per
autopista, terreny fàcil.
Fins que de
sobte, el motor es va parar.
El meu total
desconeixement d’aquella tecnologia, per una part, obsoleta però a la vegada
encantadora, em va fer pagar la novetat d’haver de fer us del dipòsit de mà,
que deu esser per això que tel donen.
Sort en vaig
tenir de l’assistència de la Montse, fent els viatge d’anada i tornada fins el
sortidor de gasolina.
Segons constava
en un certificat que ens va donar la Ursula, dona d’en Guenter i els
importadors de les Urals per Espanya, al sidecar, tan hi podia portar una plaça
d’adult, com dues d’infantils, el que no estava tan clar era com.
La primer solució
que se’m va acudir, va ser adaptar un seient
amb cinturo de seguretat, al porta paquets, fent-hi la segona plaça al
sidecar.
El temps passa i
la canalla creix a tota velocitat, així que vaig haver de tornar a tirar
d’enginy per guanyar espai, doncs la Núria, ja ni hi cabia a aquell porta
equipatges.
Amb totes
aquestes trifurques, varem anar fent cap a totes les concentracions d’Urals i
Uralistes que podíem i així ens varem guanyar el mot “Arturo las niñas” i els
comentaris de:
“Eso si que es
una família, los cuatro en la moto”.
Totes les coses
tenen data de caducitat i al sidecar familiar li va arribar l’hora del comiat,
quan l’Anna va complir els 12 anys, va deixar de ser considerar com a
“infantil” i ja no varem poder circular com a les hores, amb tota la família. Aquesta
circumstància, va fer que em planteges un nou projecte, comprar un altre moto
amb sidecar per que la família seguis gaudint d’una manera similar, així que
buscant i buscant trobo una Jawa 360 amb sidecar Velorex, un conjunt estèticament
encantador per lo “retro” de les seves
línies però, aquesta és un altre
historia per explicar en un altre moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada