Ural Tourist de luxe

Recordo, sent  jovenet, que el meu tiet li explicava al meu pare, que hi havien unes motos a Rússia, que herent com les BMW de l’exèrcit alemany, amb sidecar i amb tracció a la roda del “side” i que a Rússia hi feien de tot, arrossegar-hi remolcs, llaurar la terra i fins i tot, podien circular per les carreteres russes, plenes de fang i neu.

Aquestes motos son les Ural.

Desprès d’haver-me comprat la Honda, tenint una família, vaig començar a tenir desitjos de poder compartir la moto amb les nenes i la meva dona a l’hora. La solució passava pel sidecar i a les hores, em va venir al cap les converses dels germans Lladó i les motos Urals, així que desprès de comentar-li a la Montse, de seguida li va semblar prou bona idea, sempre i quan, m’afanyes doncs les nenes no serien petites durant gaire temps.

Al cap de poc, va arribar el dia de anar a recollir-la a Lligallo del roig, un barri de Camarles.

Varem decidir d’arribar a bona hora del matí, així, les nenes podrien anar a banyar-se a la platja de la Marquesa, mentre jo intentava fer-me a la idea de com conduir la nova moto.

El dia va anar passant i va arribar l’hora de marxar cap a casa. Teníem pel davant un trajecte d’uns 180Km. I cap mena d’experiència de conduir un vehicle asimètric com aquell.

Durant la tornada, m’ho vaig agafar be, sense presses, de fet quasi tot va ser per autopista, terreny fàcil.

Fins que de sobte, el motor es va parar.

El meu total desconeixement d’aquella tecnologia, per una part, obsoleta però a la vegada encantadora, em va fer pagar la novetat d’haver de fer us del dipòsit de mà, que deu esser per això que tel donen.

Sort en vaig tenir de l’assistència de la Montse, fent els viatge d’anada i tornada fins el sortidor de gasolina.

Segons constava en un certificat que ens va donar la Ursula, dona d’en Guenter i els importadors de les Urals per Espanya, al sidecar, tan hi podia portar una plaça d’adult, com dues d’infantils, el que no estava tan clar era com.

La primer solució que se’m va acudir, va ser adaptar un seient  amb cinturo de seguretat, al porta paquets, fent-hi la segona plaça al sidecar.

El temps passa i la canalla creix a tota velocitat, així que vaig haver de tornar a tirar d’enginy per guanyar espai, doncs la Núria, ja ni hi cabia a aquell porta equipatges.

Amb totes aquestes trifurques, varem anar fent cap a totes les concentracions d’Urals i Uralistes que podíem i així ens varem guanyar el mot “Arturo las niñas” i els comentaris de:

“Eso si que es una família, los cuatro en la moto”.

Totes les coses tenen data de caducitat i al sidecar familiar li va arribar l’hora del comiat, quan l’Anna va complir els 12 anys, va deixar de ser considerar com a “infantil” i ja no varem poder circular com a les hores, amb tota la família. Aquesta circumstància, va fer que em planteges un nou projecte, comprar un altre moto amb sidecar per que la família seguis gaudint d’una manera similar, així que buscant i buscant trobo una Jawa 360 amb sidecar Velorex, un conjunt estèticament encantador  per lo “retro” de les seves línies però,  aquesta és un altre historia per explicar en un altre moment. 

 Artur Lladó

Moto Guzzi 65

Per motius de feina, el meu pare va passar una temporada anant i venint d’un poble de Logroño.

De tant en quan, aprofitava per baixar alguna moto vella. En un d’aquests viatges va baixar una Guzzi 65, alies el llagostí.

Aquestes motos les comprava en un desballestament de la zona en el que li varen assegurar que la moto funcionava.

En aquella època, deurien corre els finals dels anys 70 , encara no s'havia inventat l’expressió de “la tarifa plana” però els propietaris d’aquell desballestament ja en feien us, totes les motos de la mateixa talla, a 1000pts. la peça. 

A mi, que em va tocar muntar-la, no em va convèncer gaire l’afirmació del qui la venia, ja se sap que per vendre de vegades es diu el que calgui. Així que, un cop reunides totes les peces sortides del maleter del SEAT 1500, la motoreta es va engegar a la primera. Tot i això la pobre, acusava una vida de treball intensiu i calia fer una intervenció a fons per que tornes a ser una moto ben plantada. Així doncs, el meu pare no va trigar en posar-se a reconstruir la moto i a hores d’ara encara funciona perfecta ment.

Trobo interessant, d’aquestes motos, que quan van aparèixer al mercat, ho varen fer desprès de la segona guerra mundial, en una Itàlia esgotada per un enfrontament vèlic.

Els projectistes de la Guzzi, es varen plantejar fer una moto adaptada a la mala situació econòmica que estava passant el seu país, havia de ser una moto senzilla i econòmica de mantenir i a la vegada havia de ser capaç de circular per a unes carreteres malmeses per la guerra i adaptar-se a una escassetat de matèries primeres. Les rodes grans, responien a la necessitat de poder circular per males carreteres i camins, però també, coincidien en mides amb els pneumàtics de les bicicletes que hi havien al país. Un motor petit, senzill però robust per funcionar durant molt temps amb un manteniment mínim i una despesa molt continguda.

Una caixa de canvis sense selector, amb una maneta al costat del dipòsit per seleccionar les seves úniques tres marxes. Un sistema de suspensió de paral·lelogram deformable, al davant i amb element elàstic al darrera que li dona un moviment inconfusible.

Tot prou modest, però eficaç per una època de postguerra.

Artur Lladó

Un cargol fora de lloc

Una de les màquines senzilles, és el cargol. Es tracta d’un cas particular del pla inclinat, en el que, aquest, és enrotllat al voltant d’un cilindre.

Sense  l’invent  del cargol, no em sé imaginar com haguessin estat les màquines que ens fan la vida mes còmoda.

Els cargols, s’han aplicat, principalment per fixar peces entre si, però, us podeu imaginar què pot arribar a fer un cargol deseixit i mogut, només per la casuística?

Doncs jo, us haig de reconèixer que no vaig ser capaç d’imaginar-m’ho fins que no he tingut una motocicleta Ural.

Feia uns tres anys, que gaudia d’una moto amb sidecar, en el que hi passejàvem tota  la família. Tot anava tot lo bé que pot  anar, fins que un dia en el que participàvem en una concentració, el motor de la moto es va parar sense donar cap senyal previ.

Estranyat, miro els indicadors i trobo el testimoni de manca de càrrega de bateria a mitja potència. Aquesta senyal, la dóna quan pares el motor  pel botó vermell d’emergència o “Kill”. Només se m’acut, de polsar-lo i tornar-lo a deixar  en la posició normal. Tot torna a la normalitat, premo el botó del motor d’arrencada i seguim circulant.

Diuen que no dura gaire l’alegria a casa del pobre. En poc tros, es torna a parar el motor.

Mosca! Penso jo, repeteixo l’operació i torna a funcionar.

Les nenes, que viatjaven al “side” em miren amb cara de desconfiança i la Montse pregunta:

-Què li passa?

No responc, tornem a circular.

El pitjor de tenir una avaria, és que la tinguis durant una concentració, doncs el companyerisme es desferma a tots els participants a l’hora i, sense que te n’adonis , tens un núvol de voluntaris posant les mans per tot arreu, amb el que és impossible deduir que li està passant a la moto.

Així que, no cal amoïnar-se, només carregar la moto al remolc i cap a casa falta gent!

Mentre que la gent acabava de fer el recorregut, nosaltres varem aprofitar per refrescar-nos prenent un bany a un llac que hi havia a prop i varem llogar un patí per que juguessin les nenes.

Un cop al garatge, vaig començar a buscar el motiu de l’avaria i, per mes voltes que hi donés i per més peces que canviava, al final, tard o aviat, tornava a fallar.

Així varen passar tres anys, al final em vaig acostumar a fer servir la moto només en trajectes curts, doncs l’ombra de la fallada elèctrica estava sempre present.

Vaig consultar tant als ”experts en mecànica” com a soferts usuaris de la marca però ningú va saber donar-me raó del problema.

Per part meva, no deixava caure la tovallola i insistia buscant i buscant quin podria ser el motiu de tan capritxós comportament sense regla aparent , fins que, un dia en el que havia desmuntat la “pinya” del puny de la dreta i tot i accionant l’interruptor vermell, repetidament per veure si li provava la fallada, veig a caure un viset menut. Tombo la pinya per veure a on li faltava un vis i per sorpresa meva, hi eren tots!!!

De cop ho vaig entendre. Al muntar la pinya, a fabrica, els hi va caure un vis que es va amagar a dintre de l’interruptor. Segons la vibració el mogués, feia contacte amb massa i es parava el motor o si es quedava en un racó, la moto funcionava la mar de bé.

La satisfacció  que vaig tenir al  descobrir el problema, va ser inversament proporcional als 3 anys d’angoixa pel dubte de si tornaria a fallar o, aquest cop, encara no.

Tot per un cargol fora de lloc.

 Artur Lladó