QUAN ACABARAS EL SIDECAR D’AQUESTA MOTO?

Va ser un projecte molt llarg.

Aquella moto que va comprar el meu pare, quan jo tenia 16 anys i que va haver de reconstruir tres vegades, va acabar sent el treball inacabat.

Tot va començar comprant aquella Rovena a la que l`hi havia acoblat un sidecar de Vespa que no hi lligava gens.

Si te la miraves d’un tros lluny, no sabies que pensar, així que va decidir treure el sidecar i donar-lo al drapaire per que se l’emportes, però li va conservar la documentació tal i com estava.

Això passava a mitjans des anys setanta i no semblava que tingues massa importància fins que varen començar a aparèixer les estacions d’ I.T.V.

Si a la documentació hi deia una cosa...la moto havia de ser fidel reflexa, si no, no passaba d’inspecció  i això es va convertir am un problema a l’hora de trobar un side adequat.

Localitzar el que havia dut, era feina impossible doncs ja s`havia convertit en acer de nova fosa així que el pare es va començar a interessar en qualsevol anunci que s’oferís un sidecar.

El temps va anar passant i aquest enginy  amb una sola roda, asimètric i del tot curiós es va convertir amb un objecte escàs, oblidat per a molts i desitjat per a una pocs.

Una solució quan busques una cosa i no la trobes, és “doit your self” (fer-ho tu mateix).

Va seguir passant el temps i el pare va morir i al fer el canvi de nom d’aquella veterana, a tràfic no em van donar el permís de circulació per la manca del certificat de d’inspecció  tècnica de vehicles.

Vaig heretar la moto i el mal de cap, no trobava un side apropiat per la que ara es va convertir amb la meva Rovena.

Vaig trigar temps en convencem de que no hi havien sidecars de la mida, de l’estètica i que s’adaptés l la fixació de la meva moto i vaig acabar posant fil a l’agulla començant el disseny per fabricar-me, jo mateix, l’objecte del desig.

Vaig començar prenent mides de la moto i els seus ancoratges i acte seguit, vaig començar amb el disseny del xassís, tot i tenint en compte tots els detalls de proporcions i disposició dels elements per que el resultat fos del tot satisfactori.

Desprès de consultar la poca informació disponible en alguns articles de revistes dels anys cinquanta, que el meu pare havia tingut cura de fer relligar i que jo conservo amb la màxima satisfacció i també, d’aprofitar-me de la saviesa d’algun “gugu” que havia treballat en aquests “afairs” anys enrere (el meu agraïment a Ramon Exposito Graburosa) vaig donar forma a la idea dibuixant els plànols per poder fabricar totes les peces del que seria l’estructura i sistema de suspensió.

Fabricar-me jo mateix el xassís, no va ser una tasca massa complicada pel que fa a les meves habilitats però fabricar la carrosseria o sigui, el que en argot se’n diu “la barca”, allò eren figues d’un altre paner.

Vaig anar a visitar el nostre planxista de confiança i tot i presentant-li el plànol de la forma en qüestió, li vaig demanar preu per fabricar-la i desprès de fer-hi un cop d’ull em  va contestar fent-me una qüestió:

-¿Tu sabes la de horas de soldadura que tiene esto?-

Estava clar que necessitava un pla B.

Vaig acabar agafant el vici de resseguir tots els anuncis de motos velles per si sortia alguna cosa interessant ,fins que vaig trobar-ne un que em va cridar l’atenció, es tractava d’un jove que es venia una moto de l’est que duia sidecar i tot!

Era una Jawa 360 amb un side Velorex 560.

Aquest conjunt te una estètica molt agradable i vaig pensar que la barca també se li adiria a una Rovena.

No calia perdre el temps, ni el cap, desprès d’una curta però adequada negociació varem arribar a l’acord econòmic. Aquell mateix cap de setmana vaig equipar la nostra furgoneta amb el remolc i vaig dirigir-me cap Alacant per recollir la Jawa.

El viatge va ser llarg, certament però a les deu del vespre d’aquell mateix dia ja tornava a ser a casa, desprès d’haver-me llevat abans de les sis del mati.

Ja esta!!  Deveu pensar vosaltres.... doncs no. Conforme anava desmuntar , la barca feta de fibra de vidre i resina, se’m anava dibuixant una vida dura plena d’agressions i sobrecàrregues, agudes de suportar tant pel sidecar com per una moto no massa solida.

Si havia arribat fins aquest punt, no era per tirar-me a terra i posar-me a plorar tot i esparracant-me les vestidures.

No us cansaré amb la descripció de l’estat patètic  d’aquella pobre peça, nomes vaig anar a comprar els materials per reparar-la i desprès d’un munt d’hores de treball i unes quantes solucions amb força enginy, ja tenia la meva Rovena per passar la seva primera I.T.V.