QUAN ACABARAS EL SIDECAR D’AQUESTA
MOTO?
Va ser un
projecte molt llarg.
Aquella moto que
va comprar el meu pare, quan jo tenia 16 anys i que va haver de reconstruir
tres vegades, va acabar sent el treball inacabat.
Tot va començar
comprant aquella Rovena a la que l`hi havia acoblat un sidecar de Vespa que no
hi lligava gens.
Si te la miraves
d’un tros lluny, no sabies que pensar, així que va decidir treure el sidecar i
donar-lo al drapaire per que se l’emportes, però li va conservar la
documentació tal i com estava.
Això passava a
mitjans des anys setanta i no semblava que tingues massa importància fins que
varen començar a aparèixer les estacions d’ I.T.V.
Si a la
documentació hi deia una cosa...la moto havia de ser fidel reflexa, si no, no
passaba d’inspecció i això es va
convertir am un problema a l’hora de trobar un side adequat.
Localitzar el que
havia dut, era feina impossible doncs ja s`havia convertit en acer de nova fosa
així que el pare es va començar a interessar en qualsevol anunci que s’oferís
un sidecar.
El temps va anar
passant i aquest enginy amb una sola
roda, asimètric i del tot curiós es va convertir amb un objecte escàs, oblidat
per a molts i desitjat per a una pocs.
Una solució quan
busques una cosa i no la trobes, és “doit your self” (fer-ho tu mateix).
Va seguir passant
el temps i el pare va morir i al fer el canvi de nom d’aquella veterana, a tràfic
no em van donar el permís de circulació per la manca del certificat de d’inspecció
tècnica de vehicles.
Vaig heretar la
moto i el mal de cap, no trobava un side apropiat per la que ara es va
convertir amb la meva Rovena.
Vaig trigar temps
en convencem de que no hi havien sidecars de la mida, de l’estètica i que
s’adaptés l la fixació de la meva moto i vaig acabar posant fil a l’agulla
començant el disseny per fabricar-me, jo mateix, l’objecte del desig.
Vaig començar
prenent mides de la moto i els seus ancoratges i acte seguit, vaig començar amb
el disseny del xassís, tot i tenint en compte tots els detalls de proporcions i
disposició dels elements per que el resultat fos del tot satisfactori.
Desprès de
consultar la poca informació disponible en alguns articles de revistes dels
anys cinquanta, que el meu pare havia tingut cura de fer relligar i que jo
conservo amb la màxima satisfacció i també, d’aprofitar-me de la saviesa
d’algun “gugu” que havia treballat en aquests “afairs” anys enrere (el meu
agraïment a Ramon Exposito Graburosa) vaig donar forma a la idea dibuixant els
plànols per poder fabricar totes les peces del que seria l’estructura i sistema
de suspensió.
Fabricar-me jo
mateix el xassís, no va ser una tasca massa complicada pel que fa a les meves habilitats
però fabricar la carrosseria o sigui, el que en argot se’n diu “la barca”, allò
eren figues d’un altre paner.
Vaig anar a
visitar el nostre planxista de confiança i tot i presentant-li el plànol de la
forma en qüestió, li vaig demanar preu per fabricar-la i desprès de fer-hi un
cop d’ull em va contestar fent-me una
qüestió:
-¿Tu sabes la de
horas de soldadura que tiene esto?-
Estava clar que
necessitava un pla B.
Vaig acabar
agafant el vici de resseguir tots els anuncis de motos velles per si sortia
alguna cosa interessant ,fins que vaig trobar-ne un que em va cridar l’atenció,
es tractava d’un jove que es venia una moto de l’est que duia sidecar i tot!
Era una Jawa 360
amb un side Velorex 560.
Aquest conjunt te
una estètica molt agradable i vaig pensar que la barca també se li adiria a una
Rovena.
No calia perdre
el temps, ni el cap, desprès d’una curta però adequada negociació varem arribar
a l’acord econòmic. Aquell mateix cap de setmana vaig equipar la nostra
furgoneta amb el remolc i vaig dirigir-me cap Alacant per recollir la Jawa.
El viatge va ser
llarg, certament però a les deu del vespre d’aquell mateix dia ja tornava a ser
a casa, desprès d’haver-me llevat abans de les sis del mati.
Ja esta!! Deveu pensar vosaltres.... doncs no. Conforme
anava desmuntar , la barca feta de fibra de vidre i resina, se’m anava
dibuixant una vida dura plena d’agressions i sobrecàrregues, agudes de suportar
tant pel sidecar com per una moto no massa solida.
Si havia arribat
fins aquest punt, no era per tirar-me a terra i posar-me a plorar tot i
esparracant-me les vestidures.
No us cansaré amb
la descripció de l’estat patètic
d’aquella pobre peça, nomes vaig anar a comprar els materials per
reparar-la i desprès d’un munt d’hores de treball i unes quantes solucions amb
força enginy, ja tenia la meva Rovena per passar la seva primera I.T.V.
